Colombe

1.

No sé ben bé quants anys tinc. Només sé que soc vell. M’ho veig a les mans, als dits torts, a la pell arrugada i les taques marrons del dors de la mà, i a les durícies estovades dels palmells. Per molt que estiri els dits, continuen torts. Són prou forts per agafar un bol de sopa i esquinçar un rosegó de pa, però s’han tornat massa febles per agafar pedres i apilar-les en un marge.

Des d’aquí on sec, al banc que fa molt de temps vaig serrar i construir amb les meves pròpies mans, veig treballar els homes. Porten pedres i en fan tres piles: petites, grosses i més grosses. Les planes, les deixen a banda; són per després, per a la teulada.

Un home rabassut col·loca una filera de pedres arrenglerades, els altres se’l miren. La paret nord puja. L’església mirarà cap al sud, com totes les altres cases aquí, inclosa la meva. En el seu moment no m’ho vaig ni plantejar. En aquest lloc ja hi havia hagut una altra casa, que també mirava al sud. Era un quadrat senzill amb una obertura de cara al sol, i a la part del darrere, un racó brut de sutge on potser hi havia hagut el foc a terra. Només en quedava una paret baixa, tres, potser quatre fileres de pedres. A partir d’aquí, vaig construir la resta.

És el mateix que fan aquests homes. No els conec. Són fills d’homes que he conegut, però amb ells no hi parlo. No venen a casa nostra, ni nosaltres anem a les seves cases, excepte si algú es mor. Llavors hi va tothom, els homes, les dones, els nens. Poden tenir vint, trenta o potser quaranta anys. Van a saludar els morts. Les dones i els nens tornen a casa en silenci, els homes es queden a fer la vetlla.

La meva dona ja sap com va. No cal que en parlem.

De vegades, quan ha enllestit de les seves feines, s’asseu al meu costat i observem plegats la construcció de l’església. S’hi solen posar al vespre, quan la resta de la feina està feta, i no paren fins que es fa fosc. Llavors es fiquen a casa, i nosaltres també. Ens prenem una sopa de farigola per sopar i anem a dormir.

Normalment, al cap d’una hora la meva dona es torna a aixecar. Es pensa que dormo. S'asseu en una cadira al costat de les brases del foc i es pentina els cabells tan llargs. Si se’ls deixa anar, li arriben fins als genolls. Mai no ho ha vist ningú. Quan ens vam casar, amb prou feines li arribava a les espatlles. Em quedo estirat quiet, boca enlaire, i l’observo. Té els cabells del color de les fulles de roure quan cauen a terra. Se’ls raspalla fins que queden brillants i es fa una trena gruixuda a l’esquena, o de vegades dues i se les posa per sobre les espatlles. De dia porta monyo. Als matins alça els braços i es va passant els blens de cabells entre els dits i se’ls fixa amb agulles i pintes d'os.

M’agrada mirar-la. La pell clara, encara jove, els ulls baixos quan arregla un estrip en una camisa. Els llavis i les agulles que hi té agafades. Cada vegada em meravello de com el temps guareix una ferida, com gairebé pot fer desaparèixer una cicatriu. Amb prou feines es veu, hores d’ara.

Ella alça la mirada i em mira inquisitiva. Es treu les agulles dels llavis.

—Que passa alguna cosa? —pregunta.

Remeno el cap. Me la vull endur. O almenys el record del seu rostre dolç. Això tampoc no cal que l’hi digui. Ja ho sap. Em deixa que la miri. Em concedeix mirar-la, de la mateixa manera que em cedeix el pa més fresc i els talls més tendres de carn. De la mateixa manera que posa bé els coixins de la butaca, i s’assegura que tota la meva roba estigui neta, planxada i endreçada. Com si me n’anés de viatge.

És un viatge? En tot cas, s’acosta. No tinc por. Només espero que no sigui ràpid i sobtat. Necessito una mica més de temps. Un parell de dies, un parell de setmanes, si pot ser.

És culpa del capellà. Després de l’última revisió que em va fer, em va preguntar si volia confessar-me. Va dir-me que tenia el cor feble, i que més valia que deixés les meves coses en ordre abans que fos massa tard.

Li vaig dir que no tenia res per confessar. Va remenar el cap.

—Si no vols confessar-te amb mi, fes-ho amb la teva dona, o amb algú altre. Si cal, amb el gos, o una cadira —em va dir.

Des d’aleshores que no m’ho trec del cap.

2.

El primer viatge que vaig fer a la meva vida va ser des del poble on havia nascut fins a aquest llogaret. M’havien dit que era menys de mig dia de camí. Tot pujada. Un parell d’hores de pujada era bufar i fer ampolles per al noi que jo era llavors, però mai no havia estat tan lluny de casa. Una vegada havia seguit el riu un tros després del poble, però mai havia vist cap altre poble, mai no havia estat a la ciutat propera i no cal ni dir que mai no havia pujat a cap de les crestes de les muntanyes que envoltaven el poble.

No vaig fer el camí sol: m’acompanyaven tres ovelles. Me les havia regalat en Julien, el pagès per a qui havia treballat fins aleshores. Segons ell, estaven prenyades i em podien servir per iniciar un ramat a la muntanya. En Julien era qui m’havia convençut de traslladar-m’hi i iniciar-hi una vida nova.

Jo no havia fet res mal fet; al contrari, havia estat fidel a l’amo des de petit. De nen ja anava amb el meu pare i els meus germans als horts d’en Julien a ajudar amb la collita. M’enviaven per sota els arbres per agafar els albercocs, préssecs i pomes que penjaven baixos. Després van començar a deixar-me pujar a les escales. A l’hivern i a la primavera ajudava a la granja. Sempre hi havia alguna reparació o reforma pendent als coberts o als estables. Res no em semblava massa feixuc ni massa difícil; si l’amo ho manava, jo ho feia.

Però el que més m’agradava era estar amb les ovelles. Amb el pas dels anys, van començar a deixar-me pasturar-les. El vell pastor, que havia estat tota la seva vida al servei de la família, com nosaltres, menava el ramat seguint el riu, buscant prats d’herba tendra. De tant en tant passàvem tot el dia fora. Cap a finals d’abril, quan les primeres ovelles començaven a caminar eixarrancades i tenien les mamelles a punt d’esclatar, em posaven un jaç a l’estable i em quedava amb elles fins que havien nascut tots els xais. En aquella època els albercocs estaven madurs i començava la collita, que durava tot l'estiu. A la verema, a finals de setembre, notàvem que els dies s’escurçaven ràpidament i que les nits es tornaven fredes. I després venia el llarg hivern, en què ens manteníem calents tallant llenya i apilant-la.

Si no hagués estat pels meus germans, potser encara seria allà. Potser ara seria un pastor vell que en prendria un de jovenet seguint el riu, encara al servei de la granja, que ara seria d’un fill o un net d’en Julien.

Però els meus germans Pierre i René eren uns fatxendes i uns busca-raons. Quan venien a la granja, les lleteres s’amagaven. En Pierre era el més gros. En René només li arribava a les espatlles, però renegava per dos. Es barallaven amb tothom, i si no tenien ningú altre a mà, s’esbargien amb mi. Estaven insatisfets, trobaven que en Julien els explotava i no podien suportar que jo acceptés totes les feines de bon grat i no em queixés del sou. Ens pagaven cada quinze dies, i encara sort que no era més sovint: la major part dels seus diners i els del pare se n’anaven en vi, que a sobre havien de comprar a en Julien, cosa que els feia molta ràbia. Els meus diners es dedicaven a comprar pa de sègol a una veïna, i de vegades a una mica de carn de xai o porc a en Julien. L’únic que contribuïa a l’economia domèstica, atrapant un conill de tant en tant, era en Pierre. Vivíem en una casa menuda, que també era d’en Julien, al costat de la carretera de terra que anava del poble a la granja.

Ara penso que cap nen hauria de viure d’aquella manera, però jo hi estava acostumat. Estava acostumat a tenir cura de mi mateix i fins i tot a ocupar-me del menjar dels altres. Estava acostumat a posar-me una camisa esparracada i uns pantalons pudents cada matí. No sabia que existís l’escola, vaig aprendre a comptar a la granja, i sobretot hi vaig aprendre a fer la meva. Estava acostumat que en Pierre em clavés calbots i que en René em sacsegés de cap a peus. No trobava a faltar la mare perquè no l’havia coneguda mai. Però a mesura que em vaig anar fent gran, vaig començar a rebre més cops i coces del que em convenia. I després que acomiadessin en Pierre i en René de la granja arran d’una baralla que s’havia descontrolat, a casa em va tocar suportar la seva fúria. L’endemà, en veure’m el nas trencat i la cara inflada, en Julien em va fer entrar a casa seva.

—Noi, això s’acabarà malament —em va dir—. Te n’has d’anar d’allà.

I em va parlar del llogaret a la muntanya on podria començar una nova vida. M’ho vaig rumiar. Mai no havia estat enlloc, i la idea de deixar el poble, i sobretot la seguretat de la granja, m’angoixaven.

3.

L’endemà en Julien em va tornar a fer cridar.

—T’ho has pensat? —va preguntar. Em vaig arronsar d’espatlles—. Creu-me, els teus germans són perillosos. Són capaços de qualsevol cosa. I si et deixen esguerrat de per vida, o alguna cosa pitjor? Fins ara només han fet servir els punys, però són capaços d’atacar-te amb un ganivet. N’he parlat amb la dona, ella coneix el llogaret i li sembla bona idea.

En Julien em va acompanyar al sabater del poble i m’hi va comprar uns esclops. No eren uns simples blocs, sinó més aviat unes sabates de fusta amb cuir al damunt. També em van donar uns mitjons de llana. Amb aquells mitjons i els esclops, em feia la sensació que les cames no m’aguantaven.

—A la muntanya ho necessitaràs —va dir en Julien—, allà el terra és ple de pedres punxegudes.

Anàvem pel carrer del poble, jo encara descalç, amb el meu nou calçat incòmode sota el braç, mentre en Julien m'explicava com arribar al llogaret i què m’hi trobaria: un parell de carboners que hi vivien, i amb una mica de sort, una casa buida que podria ocupar de seguida.

—Un oncle de la meva dona vivia allà dalt, i hi va morir molt vell. La seva casa encara hi deu ser. I hi ha més cases buides. Potser no estan en gaire bon estat, però tu ets un noi hàbil, pots construir una paret i reparar un sostre.

En Julien parlava sense parar mentre jo intentava imaginar-m’ho tot.

Quan vam arribar al mig del carrer, de sobte vam sentir plorar un nadó. Els xiscles, clarament d’una criatura acabada de néixer, venien d’una finestra del primer pis d’una casa del carrer principal. En Julien es va aturar i va assenyalar la casa.

—És el primer fill d’aquesta gent —va dir—. Són joves, encara. Han vingut del nord. A ella se li nota, és una dona refinada, bona cosidora, pel que es veu. El seu marit va venir a demanar feina. Quan sigui època de collita, l’agafaré.

Em va empipar que canviés de tema. La gent del poble no m’interessava, i els que vivien al carrer principal, encara menys. Les cases eren grans, de vegades tenien tres o quatre pisos. Les façanes i les portes principals estaven pintades o decorades amb talles de fusta. El que passés allà al darrere no era cosa meva.

Volia insistir a en Julien perquè continués parlant, però quan vam haver avançat un parell de cases, vam tornar a sentir un plor. El mateix gemec desesperat d’un nadó que acaba de venir al món. Per què ploren, els nens, quan neixen? Els xais no es queixen quan cauen a la palla, vaig pensar, irritat. Però en Julien va esclafir a riure.

—Déu n’hi do! —va exclamar—. Dues criatures en un dia! Què dic ara, gairebé alhora!

Els crits van durar més que a la primera casa; allà ara ja no se sentia res. Aquests plors venien de la casa de la cantonada, a través de l'escletxa d’una porta entreoberta al carrer lateral. Era el forn de pa. Ara em vaig adonar que la gran porta principal de la botiga estava tancada i que hi havia una cortina que tapava l’aparador. Normalment, quan passava per allà anava per l’altre costat del carrer; així esquivava l’olor de les barres de pa acabades de sortir del forn i la imatge de les galetes i els pastissos amb cobertura de sucre o mel.

—El forner espanyol! —va exclamar en Julien—. Ahir mateix hi vaig estar. La seva dona encara pastava la massa. Tenia la panxa tan grossa que amb prou feines es veia les mans. Tenen bon pa, i l’home sap afaitar de meravella!

Em vaig palpar la barbeta, hi tenia uns quants pèls prims, però no m’havia afaitat mai. Coneixia el forner-barber; de vegades venia a la granja a comprar ous o fruita. Tenia un posat ferreny, amb clivelles fondes a les galtes i un bigoti enorme. Alguns dies l'acompanyaven els fills, que devien tenir uns deu anys. Vaig desitjar que el nadó que acabava de néixer fos una nena; així, els seus germans la deixarien en pau.

Els meus germans. En Julien tenia raó. Més valia que me n’anés, les coses no millorarien pas ara que s’havien quedat sense feina. Vaig preguntar a en Julien per les ovelles.

—Vine dissabte a primera hora —em va dir.

—No tinc diners —vaig contestar.

—Ja me les pagaràs més endavant.

Va començar a comptar amb els dits i va calcular quant trigaria a tenir un ramat i poder tornar-li els diners sense problemes. No vaig poder seguir els seus càlculs, però vaig entendre que creia que al cap de quatre anys jo tindria un parell de desenes d’ovelles.

4.

Va ser un dissabte. La meva dona sap fins i tot l’any, el mes i el dia. En aquella època la seva mare ja portava un diari on apuntava tots els esdeveniments importants. A la família de la meva dona tothom sap escriure. S’envien cartes entre ells i també n’envien a parents llunyans.

Ara sabem que era el 14 d’abril de 1838. De vegades li torno a explicar la història de com me’n vaig anar del poble, i ella la completa amb el que recorda i amb el que jo no sabia, i així la meva història es torna seva, i a la inversa. Junts intentem posar els fets en ordre, de tant en tant ens hi ajuda una data que ella va apuntar en un quadern, com feia la seva mare.

Hi ha coses que no li explico. I ella potser també se’n calla alguna. Ja no té cap importància.

La meva dona pensa que tinc més o menys l’edat de la seva mare. Aleshores tindria setanta-tres anys. Però això només és una xifra. Sé el que sento.

—Era el 14 d’abril de 1838, perquè és el dia que em van batejar. Tu devies tenir uns vint anys —diu.

Va ser el dia que vaig pujar a la muntanya amb tres ovelles. Pel camí em vaig trobar la comitiva de bateig, un grupet de persones que es dirigien a la prioria del turó envoltant les dues criatures que havien nascut l’altre dia al poble perquè el prior les bategés. Era el primer tros del meu camí. En Julien m’havia dit que anés fins a la prioria i agafés un camí estret que sortia de darrere del camp d’oliveres.

Jo portava les ovelles lligades i vaig esforçar-me per atrapar la comitiva. Segurament era una imatge graciosa, un noi amb un ull de vellut i el nas inflat que estirava tres ovelles, perquè un parell de persones em van mirar rient. Vaig reconèixer el forner espanyol i la seva dona, tota molsuda, que portava un farcellet als braços. Els seus fills caminaven al seu costat. Darrere d’ells hi havia una parella jove. La dona portava un vestit amb tres o quatre volants a la faldilla, de manera que cridava l’atenció entre la resta, que anaven amb faldilles negres o blau marí senzilles. A més, aquesta dona no portava una gorreta amb vora de punta com les altres, sinó que s’havia recollit els cabells de color castany clar amb agulles i pintes. Portava la criatura premuda contra el pit, li costava respirar i tenia gotes de suor grosses al llavi de dalt.

Vaig preguntar als fills del forner si el nadó era un nen o una nena. Un dels homes va respondre en lloc seu:

—Una nena —va dir—. Bé, dues nenes! Nascudes el mateix dia, pràcticament alhora!

Tothom va riure i jo vaig assentir. No vaig dir que això últim ja ho sabia, perquè quan havien nascut, jo era allà a la vora. Em vaig alegrar que el forner hagués tingut una nena, perquè no em refiava gens d’aquells marrecs.

Vaig accelerar el pas i vaig deixar la comitiva enrere. Em vaig aturar un moment a la prioria. La porta de l’església estava oberta. Dins estava fosc, només hi havia una llum que feia pampallugues en algun lloc prop de l'altar. Per un moment em vaig plantejar entrar-hi (segur que no em faria cap mal senyar-me), però no vaig gosar deixar anar les ovelles, així que simplement em vaig senyar al llindar de la porta. L’interior feia olor de cera i encens. Eren olors que coneixia de feia molt de temps, de quan el pare em portava a missa. Aquells diumenges no feia mai cap esforç per llevar-se d’hora ni mudar-se. Després hi vaig anar jo sol un parell de cops, però les misses se’m feien llargues i no hi entenia ni un borrall.

Vaig trobar el camí de darrere del camp d’oliveres. Era molt costerut i massa estret per estirar les ovelles darrere meu, així que les vaig deixar anar i les vaig arriar al meu davant. Vaig agafar una branca i els anava donant copets perquè avancessin. Anaven lentes, no se sabien el camí. A dues de les tres els veia que estaven prenyades, les panxes ja els sobresortien cap a un costat. Amb la tercera, no ho tenia tan clar. També tenia l’esquena més prima.

Al cap d’una estona, el camí es va fer més ample i menys pendent, i vam arribar a un revolt ample. Tenia ganes de fer un glop d’aigua i de menjar-me el pa que m’havia donat la Berthe, la dona d’en Julien, que també m’havia ficat a la bossa de sac un tros de formatge curat i un parell de talls de carn seca. Però m’havia fet el propòsit de no menjar-m’ho de seguida: no tenia ni idea de com aconseguiria menjar els propers dies, i em semblava assenyat estalviar una mica les provisions. Vaig fer un glopet de la cantimplora de cuir que havia agafat de casa, on penjava d’un ganxo a la paret, vaig glopejar uns segons i després vaig empassar. Les ovelles rosegaven l’herba seca del costat del camí. Les vaig deixar pasturar i vaig posar-me a la vora del revolt per veure el paisatge. Vaig trigar un moment a entendre quant havia pujat, ja, i que aquell grup de casetes sota meu eren el poble d’on venia. Vaig veure l’església, l’ajuntament i un tros del carrer Major. Darrere del poble es veia la granja d’en Julien. Fins i tot arribava a veure-hi moviment, un mosso que portava un cavall i una colla que sortien del pati.

Jo era allà dalt, i a la granja la feina continuava sense mi. I sense els meus germans. Tres homes menys. Segur que ho notarien, sobretot d’aquí a un parell de mesos, quan comencés la collita. En Julien ja tenia un treballador nou en ment, el marit de la cosidora, la dona del vestit de volants. No m’havia mirat bé l’home, però no m’havia semblat gaire fort. Faria per a aquesta mena de feina? Em vaig preguntar si no valdria més que girés cua; em trobarien a faltar, perquè a aquelles altures jo ja sabia una mica de tot i no m’arronsava davant de cap feina. Però que hi hagués vida a la granja volia dir que la vida continuava, fins i tot sense mi. Vaig fer un altre glop, vaig posar el tap de suro a la cantimplora i em vaig girar. Les ovelles em van mirar mentre remugaven. Les vaig fer anar camí amunt.

Pel camí vaig agafar una pedra. N’hi havia pertot, però aquella de color gris blavós m’encaixava perfectament a la mà i me la vaig endur. Ara és a la façana de la casa, al costat de la porta. De vegades li dono un copet per veure si encara està prou ben enganxada.

—Mentre aquesta pedra sigui aquí, la casa no caurà —dic a la meva dona—. Mentre la pedra hi sigui, no et pot passar res.

‍